Praderes i estepes (domènec àlvarez)

ECOSISTEMA:

Un ecosistema és la part d’un bioma en què interactuen els elements físics ( terra, aire i aigua) i els éssers vius. Un ecosistema, per tant, el formen tots els éssers vius i els éssers inerts que viuen en un lloc determinat.

BIOMA:

És una zona de la biosfera que té un clima característic i diferents de les altres zones de la biosfera.

Els biomes terrestres principals són:

• Bosc tropical (la selva)
• La sabana
• Bosc temperat (bosc caducifoli)
• Desert
• Bosc mediterrani
• Tundra
• Taigà
• Bosc coníferes
• Praderies i estepes

Els biomes aquàtics són:

• Bioma marí (aigua salada).
• Bioma aigua dolça (rius i llacs).

Bosc tropical (la selva)

Zones properes a l’equador.

Clima calorós i humit, gairebé no hi ha estacionalitat.

Ex. Flora: La ceiba és un arbre propi de les selves tropicals.

Ex. Fauna: Els darrers goril·les viuen en algunes selves de l’Àfrica equatorial.

La sabana

Majoritàriament en zones tropicals i subtropicals de l’Àfrica.

Clima tropical estacional. Presenta una estació seca i una de plujosa.

Ex. Flora: El baobab és un arbre propi de les sabanes africanes.

Ex. Fauna: La zebra és un mamífer herbívor, adaptat a la sabana.

Bosc temperat (bosc caducifoli)

Latituds mitjanes.

Clima humit, amb hiverns freds i estius càlids.

Ex. Flora: Fageda (bosc caducifoli).

Ex. Fauna: El cérvol habita els boscos caducifolis de latituds mitjanes.

Desert

Majoritàriament en les zones més seques al voltant dels tròpics de Càncer i Capricorn.

Clima molt sec i extremament calorós.

Acostuma a presentar una gran variació tèrmica entre la nit i el dia.

Ex. Flora: Les plantes efímeres, pròpies de molts deserts, acostumen a tenir una floració força vistosa.

Ex. Fauna: L’òrix és un antílop que pot viure en zones desèrtiques.

Bosc mediterrani

Àrees de clima mediterrani.

Hiverns suaus i estius calorosos. Pluges moderades concentrades a la primavera i la tardor.

Ex. Flora: L’alzina és l’arbre més característic del bosc mediterrani.

Ex. Fauna: El senglar és el mamífer més gran del bosc mediterrani.

Tundra

Per sobre dels 60º de latitud.

Clima molt fred i rigorós, amb zones permanentment glaçades.

Ex. Flora: Les torberes i les molses són característiques de la tundra antàrtica.

Ex. Fauna: El pingüí habita en moltes zones de la tundra àrtica.

Taigà

Entre els 45º i els 60º de latitud nord.

Clima fred i sec, amb hiverns molt llargs i estius curts i suaus.

Ex. Flora: Els boscos de coníferes són molt característics de la flora de la taigà.

Ex. Fauna: El golut és un mustèlid molt gran propi de la taigà.

Bosc temperat caducifoli

Latituds mitjanes.

Clima humit, amb hiverns freds i estius càlids.

Ex. Flora: Fageda (bosc caducifoli).

Ex. Fauna: El cérvol habita els boscos caducifolis de latituds mitjanes.

Praderies i estepes

Latituds mitjanes.

Clima sec, amb hiverns freds i estius molt calorosos.

Ex. Flora: Les plantes herbàcies i els arbustos dominen la vegetació de les estepes.

Ex. Fauna: El gosset de les praderies habita les praderies d’Amèrica del Nord.

Bioma marí

Representa, aproximadament, el 70 % de la superfície del planeta. Les seves aigües presenten una salinitat d’uns 35 g/l i tenen una profunditat mitjana d’uns 3.000 m, malgrat que la major riquesa biològica s’agrupa en les zones costaneres i poc profundes. Es divideix en quatre zones:

Zona intermareal. Representa la franja de la línia costanera on trenca l’onatge.

És una zona que resta periòdicament coberta i descoberta per l’aigua, per la fluctuació de les marees.

Zona nerítica. És una franja d’amplada variable que discorre paral·lela a la costa i que arriba fins a uns 200 m de profunditat, just en el límit de l’anomenada plataforma continental.

Zona oceànica. És el conjunt d’aigües que van més enllà dels límits de la plataforma.

Són aigües més pobres en nutrients que les de la zona nerítica; per això són més transparents i la llum pot arribar a penetrar fins a uns 200 m de profunditat.

Zona abissal. Zona que s’estén en els fons marins, més enllà de la plataforma continental. Es troba a grans profunditats i pot arribar fins als 11 km de fondària.

Aquí, la vida és molt més escassa que a la superfície i, atès que no hi arriba la llum, no constitueix veritables ecosistemes. Tot i això, apareixen puntualment i de manera temporal els anomenats oasis de les profunditats, on sí que es troben productors primaris (bacteris), que utilitzen un mètode diferent de la fotosíntesi per produir la matèria orgànica (es diu que són quimiosintètics). A partir d’aquests oasis, es poden generar uns petits ecosistemes, poc desenvolupats i amb una durada bastant limitada

Bioma aigua dolça

Aquests medis són constituïts pels rius, els llacs, les llacunes, els deltes i els estuaris;

en conjunt no representen ni l’1 % del total de les aigües del planeta, però esdevenen uns ecosistemes amb unes característiques pròpies.

Cal distingir entre els medis d’aigües calmades (llacs, basses i estanys) i els d’aigües en moviment (rius, deltes i estuaris):

1. Aigües calmades:

A les basses i els estanys, tota la columna d’aigua presenta una temperatura molt homogènia i, fins i tot, en condicions de molta calor i manca de pluges, poden arribar a la dessecació.

En els llacs, com que són més profunds, s’estableix una franja intermèdia ques’anomena termoclina, que delimita les aigües superficials, més càlides, de les profundes i fredes.

b) Aigües en moviment:

• Rius. A causa del corrent continu que produeix una barreja constant d’aigües, hi ha força disponibilitat d’oxigen. La principal dificultat per als organismes que hi viuen és com poden combatre i adaptar-se a la força que pot arribar a tenir el corrent.

En els cursos alts dels rius, on els corrents són més forts, es troben principalment organismes bentònics i certes larves que han desenvolupat mecanismes (ganxos, ventoses, etc.) per fixar-se al fons i vèncer la força del corrent. En les zones de curs baix, zones més calmades i de corrent feble, hi ha més presència de peixos com ara el barb, la carpa i la truita, entre altres.

• Deltes i estuaris. En les desembocadures dels rius, quan es produeix el contacte i la barreja entre les aigües dolces i les marines als deltes o els estuaris, es formen zones riques

en nutrients, que afavoreixen la presència d’algues. Tot i això, la diversitat d’espècies animals i vegetals és baixa, ja que les condicions de temperatura i, sobretot, de salinitat són molt variables i exigeixen una gran capacitat d’especialització i adaptació (els organismes que s’adapten als canvis de salinitat es diuen eurihalins, i els que s’adapten als canvis de temperatura, euriterms). Però les poblacions tant de fauna com de flora que s’hi puguin adaptar hi tenen una gran presència i desenvolupament.

PRADERIES I ESTEPES

El terme praderies (estepes temperades) inclou una gran varietat de comunitats vegetals, algunes d’elles connecten amb les sabanes, d’altres amb els deserts i algunes entren en contacte amb els boscos caducifolis temperats.

-Es situen en latituds mitjanes.

-Tenen un clima sec, amb hiverns freds i estius molt calorosos.

- Cobreixen la zona que s’estén entre els boscos caducifolis temperats i els deserts, amb unes precipitacions entremig a les dels dos biomes.

- A diferència de les sabanes, les estepes/praderies –en general no presenten arbres i es caracteritzen per tenir hiverns freds. El creixement de les plantes és estacional, amb poques espècies herbàcies.

- Quan es veuen alterades, les estepes/praderies, es transformen en boscos o deserts. Les praderies han estat extensament explotades per les activitats agrícoles.

- Totes les grans praderies del món han estat, algun cop, habitades per grans herbívors.

Ex. Flora: Les plantes herbàcies i els arbustos dominen la vegetació de les estepes.

Foto praderia

Fotografia estepa

artemisa blanca

gos de les praderes

bisó americà